Bombolles de sabó

L’altre dia passejant per al barri Gòtic de Barcelona em vaig trobar una plaça on hi havia molt de rebombori. Un noi, s’havia disfressat i jugava amb els nens. Amb tan sols dos pals d’escombra i una goma havia creat un invent que els nens adoraven. Un artefacte que li permetia fer bombolles gegants. Els nens cridaven i reien, els pares, tan sols s’ho miraven i comentaven.

A mi les bombolles de vegades em recorden la meva infància. Em recorden temps en el que les coses passaven a ser el que tu volies amb la imaginació. Però t’hi poses a pensar i mai més podré tenir la mateixa eufòria de quan era un nen. I es que els nens tenen un tresor que els adults ja fa temps que hem perdut: la innocència.

Es tracta d’una dualitat ben curiosa. Si un nen no és innocent, no és un nen del tot i si un adult és innocent no és suficientment adult. La innocència és un terme característic dels nens, els identifica, els fa ser el que són. Sense la innocència, diem que un nen madura, o que té algun problema. En canvi, la innocència per als adults, sembla un terme despectiu i desagradable.

Però per què un adult no pot ser innocent? És que la nostra innocència no va ser i continua sent part de nosaltres? És el què pensen els altres el que ens fa actuar com a adults?

Al llarg de la vida les persones canvien però jo no li veig el problema de continuar tenint la innocència del passat. Ens trobem en un moment en que la innocència és rebutjada cada vegada més ràpid per els nens. La tecnologia, la moda o el simple desig de ser adult fa que els nens passin d’etapa cada vegada més ràpid, deixant enrere tot el que els identificava anteriorment. Els adults, encara que no ho vulguin fan el mateix. Potser per a la feina, potser per el ritme de vida, tant se val. Jo crec que és impossible mantenir una vida de preocupacions sense que t’afectin, però no és dolent buscar un moment per desconnectar. Un moment, per a bufar i fer bombolles.

El preu d’un gra de sorra

Com cada any, al Maresme li falta sorra. Ja fa uns anys que el litoral es veu afectat per els temporals que hi ha durant les èpoques més fredes, cosa que provoca la repetida pèrdua de les platges d’aquesta zona. Tot això prové de la creació i ampliació dels pots esportius de Masnou i Mataró, els quals no es responsabilitzen dels danys ocasionats. Les dades no enganyen: l’any passat es van abocar 370.000 metres cúbics de sorra amb un cost total de 2,2 milions d’euros. Tres mesos més tard, ja no hi havia platja. Això ha fet que hi hagi una pregunta que és repeteix cada any: Val la pena gastar-se tants diners per un espai públic? 

Aquest any el Govern central ha tancat l’aixeta. No pensa invertir en la reconstrucció de les platges. Ara, a les poblacions del Maresme, tothom s’escandalitza. Però en realitat és una cosa que tard o d’hora havia de passar.

Tota la vida he viscut a Vilassar de Dalt, un poble del baix Maresme que es troba a cinc minuts d’una de les platges més afectades per el problema. I ara veig que aquest any ja no tindré la platja tan a prop.

Per a mí no seria un problema si no fos perquè trobo que els mitjans en general estan ridiculitzant la zona en la que visc. Sembla com que les persones de la zona portem anys “robant” diners públics, però no ha estat mai així. Els alcaldes dels pobles costaners porten anys buscant solucions al problema, demanant que es posin espigons submarins que evitin que els temporals s’emportin la sorra i així, començar a refer un fons marí ja molt afectat. Però ja se sap, aquí tothom fa orelles sordes fins que els problemes li cauen a sobre.

I és que la no reconstrucció de les platges pot portar més problemes dels que es veuen a simple vista. Amb el temps, el passeig marítim desapareixerà sota el mar i, la línia 2 de Rodalies RENFE quedarà inhabilitada cada vegada que caiguin quatre gotes.

Espero que les coses es solucionin, doncs poder passejar per la platja tranquil·lament és un luxe que no té preu.

Colors amb significat

Poques vegades podem associar el terme cultura a la televisió, que des de fa ja massa anys s'ha vist infectada per productes que la redueixen a infracultura amb l'excusa de que és el que el públic desitja. És el peix que es mossega la cua: existeix perquè la gent ho veu i la gent ho veu perquè existeix. Televisió de Catalunya sempre ha intentat desmarcar-se d'aquesta tònica amb productes seriosos i de qualitat i una prova d'això és Colors en sèrie.

Va ser Göethe qui ja al s. XVIII va crear la Teoría dels Colors, on remarcava la importància d'estudiar la reacció humana als colors i relacionar cada color amb determinades emocions. I això és el que Colors en sèrie pretén: apropar-nos, d'una manera fresca i diferent, als aspectes psicològics, antropològics i culturals de cada color. Un viatge per totes les emocions i connotacions que un color desperta. Tot això cuidant d'una manera exquisita l'estètica: les imatges que durant cada capítol es van succeint t'absorbeixen sense que puguis fer-hi res. Es tracta de poc més de vint minuts on, tot el que veiem i sentim està relacionat amb un únic color, i d'aquesta manera ens perdem en la seva infinitat per a explorar territoris desconeguts. 

Colors en sèrie ens descobreix un món totalment nou, i ho fa amb allò que creiem conèixer millor: els colors; conceptes que tenim tan assimilats des de petits que se'ns fa impossible imaginar que ens puguin sorprendre, que amaguin petits secrets. Però cada color és com una petita caixa que amaga infinits tresors, i el  millor de tot és que, per a cada persona, cada secret és diferent i especial. Gràcies a Colors en sèrie descobrim, per exemple, que segons el diccionari, el blau és el color del cel sense núvols; que el vermell és el primer color que va designar l’home, ja que l’única manera de veure’l era amb la sang; o que Van Gogh, obsessionat amb el groc, es va passar els darrers anys de la seva vida pintant-lo sense parar, embogit. 

Una vegada la mirada es perd dins el detall, podem observar com els colors taquen la nostra vida diària. Quan és el color el protagonista, la forma perd tota la seva importància i se'ns descobreix un simbolisme inesperat i sorprenent. Colors en sèrie ens permet descobrir coses que, ni per casualitat, no hauriem descobert si no fos per aquesta visió màgica i senzilla dels colors. Música i imatges s'entrellacen d'una manera brillant dins un univers desconegut i, alhora, tan pròxim, que ens obliga a perdre'ns-hi sense poder oposar cap mena de resistència. 

La nova política

Baixant de la font del gat una noia una noia... Sembla que aquesta infantil cançó està de moda, sobretot en política. I es que després del patrocini d’una coneguda actriu pornogràfica a Joan Laporta fa menys d’un any, ara li toca a Plataforma per Catalunya utilitzar-la, això sí d’una forma molt més perillosa.

Dic més perillosa perquè cada dia s’emet la seva campanya per a televisió, una campanya xenòfoba, que busca el rebuig de totes aquelles persones immigrants i amb una cançó que atrau al públic infantil. L’anunci en sí preveu una invasió islàmica a Catalunya. I jo em pregunto, pot ser lícita aquesta campanya?

Però aquesta no és la única campanya que fa por. Els Verds també han posat fil a l’agulla en la seva campanya electoral i exposen un spot publicitari amb un muntatge espectacular. Espectacular amb el sentit que dóna una sensació agredolça a l’espectador després de veure’l ja que sembla que amb les retallades el país s’ha d’enfonsar.

I no són els únics. CiU llença declaracions sobre el mal govern del PSC, els socialistes citen els canvis en els pressupostos de forma exagerada, el PPC segueix amb el racisme a Badalona i etcètera, etcètera, etcètera. Aquests són petits exemples de com evoluciona la política avui en dia, una política que la domina el terror i l’odi a les persones que no són o pensen igual que tu.

És que amb la gran abstenció de vot que hi ha avui en dia han pensat que aquesta és la millor solució per atraure a la població? Jo sincerament crec que no. És més, són coses com aquestes les que desanimen al ciutadà a intervenir en la política.

No és que no cregui en la democràcia. Tot el contrari. Em sento orgullós de viure en un país en el que no hi ha un bipartidisme absolut. Però el que el passa ara ja és massa. La política basa el seu vot en la por, en un vot que no és real. I segurament és per això que hi ha tanta gent que no sap a qui votar. Potser que s’ho mirin.

Benvinguts!

El món en el que vivim està ple de situacions quotidianes que poden fer que un es plantegi certes coses en un moment determinat. Tan sols cal un instant d'un soroll o una mirada curiosa per tal de fer relacions d'idees i reflexionar.
Petites idees del món que ens rodeja és un espai dedicat a això, a mirar al nostre voltant per veure què està passant, a reflexionar sobre temes d'actualitat i mirar una mica més enllà.
Es tracta d'un espai personal, amb idees momentànies d'experiències viscudes que he volgut escriure en algun lloc. I és ara quan les comparteixo amb tots vosaltres.

Enric Cuadrada Quer